MUSEU DARDER

Espai dedicat a la col.lecció Darder i a les Ciències Naturals

Concebre Banyoles sense el reconegut Museu Darder seria difícil d’imaginar, ja que, des de fa més de cent anys, museu i ciutat han mantingut una estreta simbiosi. El Museu Darder de Banyoles fou inaugurat la tarda del diumenge 22 d’octubre de 1916, en el marc de la tradicional Festa Major de Sant Martirià de la ciutat de l’Estany, en un edifici que havia estat construït a finals del segle XIX i que tenia funcions ciutadanes com un servei de correus i les escoles municipals.

Aquest edifici està emplaçat a la plaça dels Estudis, antigament coneguda com a plaça dels Frares, en referència a l’antic convent dels Pares Servites, actualment enderrocat. Els Pares Servites eren religiosos de l’Ordre dels Servents de Maria, ordre catòlic fundat a Florència al segle XIII. Es van establir al nucli de Banyoles a principis del segle XIX, on la seva principal activitat era l’ensenyament.

D’aquí que la plaça actual tingui el nom dels Estudis, en referència a l’escola municipal regentada pels Pares Servites. És precisament en aquest espai on, des de 1916, hi ha el Museu Darder. Els orígens del Museu Darder es remunten a començaments del segle XX i estan estretament vinculats a la figura de Francesc Darder i Llimona (1851-1918), veterinari, naturalista i divulgador barceloní que va tenir un paper destacat en la introducció i difusió de les ciències naturals a Catalunya.

Darder fou un home de mentalitat inquieta, interessat especialment per la zoologia, la taxidèrmia i l’estudi dels animals. A més d’impulsar el museu banyolí, també fou director del Parc Zoològic de Barcelona. Al llarg dels anys va reunir tant en la seva activitat professional com en els seus viatges una important col·lecció d’exemplars animals.

La institució banyolina naixia amb una clara vocació pedagògica: mostrar al públic animals, minerals, objectes etnogràfics i altres testimonis del món natural, seguint una concepció museística pròpia de l’època. Amb el pas de les dècades, però, la concepció dels museus d’història natural va canviar profundament i, per tant, el model basat exclusivament en l’exhibició d’exemplars va donar pas a una museografia més interpretativa, preocupada per explicar els ecosistemes, la biodiversitat i la relació entre l’ésser humà i el territori.


• El negre de Banyoles

Espai dedicat a l'Estany de Banyoles (hidrogeologia, fauna i flora)

El Museu Darder a finals del segle XX va saltar a les portades de diaris locals, nacionals, espanyols i internacionals, per un fet no relacionat amb el món museístic: el cos dissecat d’un home africà que formava part de la col·lecció del museu des de 1916, i del qual mai no s’ha sabut amb certesa absoluta el seu origen, però que fou l’epicentre d’una polèmica desenraonada.

El protagonista fou un tal Alphonse Arcelin, un immigrat haitià resident a Cambrils, que en llegir un article sobre Banyoles, es va escandalitzar per la figura de l’africà, i a partir d’aquí es va iniciar una polèmica que va finalitzar l’any 1997, quan l’Ajuntament de Banyoles va decidir retirar-lo de la Sala de l’Home del museu.

Les poques restes (crani i alguns ossos) foren traslladades al Museu d’Antropologia de Madrid i posteriorment enviades a Gaborone (Botswana) on, en una cerimònia més de sainet que res més, les restes foren sepultades, tot i que amb certesa absoluta ni tan sols se’n coneixia la procedència; tot plegat, una farisada, atès que només a Europa, hi ha un nombre molt elevat d’exemples similars en molts museus.

És possible que el fet que Banyoles fou proclamada una de les subseus olímpiques de Barcelona’92, donés més ressò als mitjans de comunicació, ja que l'any 1992, el Museu Darder va rebre gairebé 70.000 visites, tot un rècord.


• Oferta museística actual

Actualment el Museu Darder de Banyoles presenta una àmplia mostra i un contingut didàctic d’alt nivell, presentat amb rigor i mitjançant un ampli desplegament visual, marcadament didàctic i fàcil d’assimilar. Ja dins el segle XXI, i entre els anys 2003 i 2007, tant l’edifici com la pròpia oferta museística, foren objecte d’una profunda remodelació, que és la que actualment es pot visitar.

El museu està dividit en dues grans àrees, la relativa a la col·lecció de Francesc Darder, on s’hi exposen múltiples exemplars d’animals taxidermificats, conjuntament amb altres temes d’interès vinculats a les ciències naturals i antropològiques. Un altre àmbit d’exposició és el dedicat en exclusiva al paratge natural i els entorns de l’Estany de Banyoles, on se centra en la formació de l’estany de Banyoles i del conjunt de la conca lacustre, dins l’àmbit de la hidrogeologia, però també ofereix una àmplia explicació de temes relacionats amb la flora i la fauna del paratge natural, que és molt àmplia i variada, i tot plegat amb una àmplia mostra audiovisual i panells de lectura on s'explica a cada racó les característiques del que es presenta i s'hi exposa, de manera molt acurada.

També disposa d’una sala d’actes i una sala per a exposicions temporals, així com d’un Centre de Documentació-Biblioteca, una sala polivalent i una sala d’investigadors, a més d’una sala audiovisual dedicada al paratge natural de l’estany i a la seva història amb la ciutat.

+ Informació:

MUSEU ARQUEOLÒGIC COMARCAL

Vista general d'una de les sales del Museu Arqueològic

El Museu Arqueològic de Banyoles, com el Museu Darder, es troba al bell mig de la ciutat, però, en aquest cas, s’emplaça al cor del barri vell, que, amb l’última remodelació, disposa de dues entrades: una al costat de l’antiga muralla de Banyoles, que és la nova, i la de sempre, per la qual s’accedeix des de la plaça de la Font.

Una plaça amb regust literari, ja que en aquesta plaça, a la casa coneguda com a Cal Nunci, davant del Museu Arqueològic, hi va fer estada, del 18 al 22 de juliol de 1884, mossèn Cinto Verdaguer. Aquest fet li va permetre conèixer Banyoles i les llegendes de l’Estany, les quals va incorporar al poema «Canigó».

• Edifici seu del museu

La constitució del Museu Arqueològic és posterior a la del Museu Darder, però l’edifici que avui l’alberga és molt més antic i té una càrrega històrica molt més important per a la ciutat.

És el conegut edifici de la Pia Almoina, situat al barri vell de Banyoles. La història de l’edifici comença molts segles abans de la creació del museu, ja que la Pia Almoina es va bastir aprofitant un conjunt de cases més antigues, algunes de les quals podrien remuntar-se als segles IX-XII.

Durant la baixa edat mitjana, l’espai va adquirir una funció molt destacada en la vida de Banyoles i, des del segle XIV, hi va tenir la seva seu la Universitat de Banyoles, l’organisme que governava la vila i que equivaldria, salvant les distàncies, a l’actual Ajuntament; cal recordar que, a l’edat mitjana, hi havia la universitat de la vila, que era l’entitat encarregada de vetllar pels interessos dels ciutadans i de governar la vila, i la universitat d’estudis, que era la comunitat de mestres i alumnes dedicada als estudis superiors.

Amb els anys, la comunitat docent va mantenir fins avui el nom de «universitat», mentre que la comunitat de la vila va anar derivant la seva funció i el concepte d’ajuntar o reunir els vilatans per tractar els seus problemes i preocupacions. D’aquí prové el nom d’«ajuntament» (iungere, adiunctare), fet que es va institucionalitzar amb la Constitució de Cadis de 1812.

El nom de Pia Almoina prové de la institució benèfica que hi tenia la seva seu, la funció de la qual era essencialment assistencial, proporcionant pa, roba i ajuda als habitants més necessitats de la vila. El Consell, o antiga Universitat de la Vila, hi va romandre fins al 1928, quan l’Ajuntament es va traslladar al seu actual emplaçament, al passeig de la Indústria. Fou en aquest moment que l’edifici començaria a adquirir una nova funció vinculada a la cultura i al coneixement, ja que aquell mateix any s’hi inaugurava l’Escola d’Arts i Oficis de Banyoles.

Aquesta entitat docent constitueix el que podríem considerar el pròleg de l’actual Museu Arqueològic, ja que els alumnes hi van començar a portar peces, com capitells, escultures i altres elements arquitectònics, per tal de ser emprats en la pràctica i l’aprenentatge artístic. L’any 1932 es va descobrir la vila romana de Vilauba, al terme de Camós, fet que va començar a fer pensar en la necessitat de conservar tot el material arqueològic i arquitectònic que s’anava trobant.

Restes de pintures murals

Restes de pintures murals

Dins d’aquest esperit, l’any 1933 l’Ajuntament de Banyoles va crear una Junta de Museus Municipal encarregada de gestionar, entre altres qüestions, les col·leccions arqueològiques, paleontològiques i prehistòriques que s’anaven trobant, ja no únicament a Vilauba, sinó també en altres indrets, com les Coves de Serinyà i altres jaciments de la comarca.

Des de la creació de l’Escola d’Arts i Oficis, l’any 1928, quan l’Ajuntament va abandonar l’edifici de la Pia Almoina, s’hi van anar acumulant i conservant diverses peces arqueològiques, que es van veure fortament incrementades pels descobriments efectuats en diversos indrets de la comarca. Amb la creació, l’any 1933, de la Junta de Museus, es va donar un nou impuls a la classificació i ordenació d’aquest material.

Tota aquesta tasca es va veure aturada un altre cop a partir de 1936, arran del trasbals que va viure el país, especialment entre el juliol de 1936 i el 1939, durant la Guerra Civil espanyola. La inactivitat es va prolongar entre 1939 i 1943, a causa de la situació de penúria i de les altres preocupacions que van afectar la població i el país sencer.L’any 1943, amb l’impuls del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, es va reprendre la tasca i es va configurar un petit espai museístic visitable al primer pis de la Pia Almoina.

L’any 1957 l’Escola d’Arts i Oficis va deixar l’edifici de la Pia Almoina i, a partir d’aquell moment, va començar una veritable tasca museística, amb classificacions, estudis i noves inauguracions de sales. Algunes ja s’havien obert els anys 1949 i 1954, però, a partir de la marxa de l’escola, tot l’edifici va quedar sota tutela museística i plenament dedicat a aquesta activitat.

Aquest desenvolupament progressiu explica que el Museu Arqueològic de Banyoles no tingui una data concreta d’inauguració, com va passar amb el Museu Darder. Ha estat, més aviat, un museu que s’ha anat formant i desenvolupant progressivament, a partir d’un capitell, una figura escultòrica o qualsevol altra peça que inicialment podia haver estat destinada a la pràctica i l’aprenentatge de l’Escola d’Arts i Oficis, i que amb el temps va passar a formar part d’un patrimoni arqueològic que avui constitueix una de les col·leccions més importants de la ciutat.

• El Museu Arqueològic en l'actualitat

En l’actualitat, es pot admirar un museu molt ben conservat, cuidat amb extrema elegància i situat en un entorn històric de primer nivell. Un magnífic edifici, exemple del gòtic civil català, amb un espectacular pati central de planta quadrangular, envoltat, a l’altura del primer pis, per una galeria d’arcs ogivals amb capitells vegetals de pedra nummulítica de Girona. Del passat, no només es conserven les pròpies peces arqueològiques i l’edifici en el seu conjunt, sinó també restes de pintures murals gòtiques i diversos grafits medievals, testimonis de la vida quotidiana dels seus antics ocupants.

El Museu Arqueològic de Banyoles conserva una de les col·leccions arqueològiques i paleontològiques més importants de Catalunya i permet resseguir la història del Pla de l’Estany des de temps remots fins a l’època contemporània. I, per descomptat, també s’hi pot admirar la coneguda Mandíbula de Banyoles.

• La Mandíbula de Banyoles

Mandibula de Banyoles

La Mandíbula de Banyoles és un fòssil humà descobert l’abril de 1887 pel picapedrer Llorenç Roura, mentre treballava en una pedrera del Pla de la Formiga, a Banyoles. La va trobar a uns quatre metres de profunditat, incrustada en un bloc de travertí.

Llorenç Roura la va lliurar al farmacèutic i naturalista banyolí Pere Alsius i Torrent, que va reconèixer immediatament la seva extraordinària importància i va començar-ne l’estudi. Alsius, farmacèutic de professió, era també un eminent coneixedor de la prehistòria i l’arqueologia i, juntament amb Francesc Darder, forma part del grup de personatges vinculats a la història de Banyoles que esmentem en un altre apartat.

La peça és una mandíbula humana gairebé completa, encara que li falten parts de les dues branques ascendents. El seu aspecte presenta, per tant, característiques molt arcaiques, especialment per l’absència d’un mentó clarament desenvolupat. Aquesta característica va portar, durant bona part del segle XX, els investigadors a relacionar-la amb els neandertals o amb poblacions humanes anteriors als neandertals.

La seva antiguitat també ha estat objecte de debat. Les datacions obtingudes mitjançant tècniques basades en les sèries d’urani i en la ressonància paramagnètica electrònica (ESR) situen actualment el fòssil aproximadament entre els 45.000 i els 66.000 anys d’antiguitat. Malgrat tot, més de 135 anys després del seu descobriment, continua plantejant preguntes als paleoantropòlegs sobre qui era exactament aquell ésser humà i en quin moment de l’evolució humana va viure.

+ Informació:

PARC NEOLÍTIC DE LA DRAGA

Vista general del Parc Neolitic de la Draga

A la riba oriental de l’Estany de Banyoles s’estén el Parc de la Draga, un dels espais més singulars de la ciutat, on natura, esport i arqueologia conviuen en un mateix paisatge, tot plegat remarcat per la presència de l’Estany. L’origen del parc està estretament relacionat amb els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, ja que Banyoles va ser escollida com a seu de les proves de rem, tal com s’explica en l’apartat corresponent d’aquest portal web, dins del Triangle Gironí.

Les obres d’urbanització i enjardinament de l’espai es van iniciar en aquest context i, precisament durant els moviments de terres de l’any 1990, va aparèixer un descobriment que canviaria la història arqueològica de Banyoles.

L’abril de 1990, Joan Abad Arbussé (Barcelona, 1955), membre de l’Associació Arqueològica de Girona, va detectar restes arqueològiques entre les terres que s’estaven retirant. Les primeres prospeccions, iniciades aquell mateix any, van confirmar que no es tractava d’un jaciment qualsevol.

Sota el parc que s’estava construint hi havia les restes d’un poblat del neolític antic, habitat fa aproximadament entre 7.000 i 7.500 anys. Les excavacions posteriors han situat la seva ocupació principal entre aproximadament el 5.400 i el 4.900 aC, dins del neolític cardial.

Vista de la zona posterior

La importància de la Draga rau, sobretot, en allò que el medi aquàtic ha aconseguit conservar, ja que una part del poblat es troba avui sota les aigües de l’Estany, mentre que altres sectors són en terra ferma, però romanen en contacte amb el nivell freàtic. Aquestes condicions d’humitat han impedit que els materials orgànics es descomponguessin, com passa habitualment en els jaciments arqueològics. Així, a la Draga s’han conservat pilars i elements constructius de fusta, mànecs d’eines, pals cavadors, falçs, restes de cistelleria, cordes i altres objectes de matèria vegetal que rarament arriben fins als nostres dies.

Per als antropòlegs i prehistoriadors, aquesta conservació excepcional converteix la Draga en una autèntica càpsula del temps. Avui, el jaciment permet aproximar-se a la vida quotidiana de les primeres comunitats pageses que van habitar aquest territori: l’agricultura, la ramaderia, la pesca, la recol·lecció, la construcció d’habitatges, l’elaboració d’eines i la transformació dels aliments.

Eren comunitats que havien deixat enrere el predomini de la caça i la recol·lecció, pròpies de les societats paleolítiques, i havien adoptat una nova manera de viure basada en la producció d’aliments. Els habitants de la Draga cultivaven cereals i lleguminoses i criaven animals com bous, vaques, porcs, ovelles i cabres. El poblat ocupava una superfície que les investigacions situen al voltant dels 8.000 metres quadrats i estava organitzat prop de l’antiga línia de l’Estany.

Les excavacions han permès reconstruir diversos tipus d’estructures i entendre millor com s’organitzava aquell assentament prehistòric. Actualment, el jaciment es pot visitar mitjançant visites guiades, ja que el recinte no és accessible lliurement al públic en general.

Un dels aspectes més fascinants és que, fa més de set mil·lennis, el nivell de les aigües de l’Estany era diferent de l’actual. Per tant, una part de la zona que avui queda submergida formava aleshores una platja i una franja litoral habitable. Amb el pas dels segles, els canvis en el nivell de l’aigua i les transformacions posteriors del sistema hidràulic de l’Estany van acabar cobrint aquests espais i van contribuir, paradoxalment, a l’extraordinària conservació del jaciment.

L’any 2000 es va posar en funcionament el Parc Neolític de la Draga, amb la voluntat d’apropar aquest extraordinari patrimoni al públic. Actualment, com s’ha esmentat, s’hi poden contemplar reconstruccions de cabanes i d’un graner, així com espais de cultiu experimental. També s’hi poden fer activitats que permeten entendre, d’una manera pràctica i divulgativa, com era la vida quotidiana dels primers agricultors i ramaders del territori banyolí.

+ Informació:

CENTRE D'ART

Vista general d'un de les sales del Centre d'Art de Banyoles

El Centre d’Art de Banyoles és un espai museístic i d’exposició que es va inaugurar el 27 de març de 2026 i va obrir al públic l’endemà, 28 de març. Es troba situat a la mateixa plaça Major de Banyoles, concretament al número 38.

L’emplaçament ocupa l’antic Molí de la Plaça, també conegut com Cal Moliner i Can Teixidor. Hi ha el projecte que, properament, el centre s’ampliï significativament amb l’afegiment de l’edifici contigu, amb noves obres i peces, tant escultòriques com pictòriques. Actualment, però, s’hi mostra la col·lecció que Jordi Gimferrer i Garriga va donar a la ciutat de Banyoles l’any 2022.

El conjunt està format per 136 obres de tota mena, bàsicament escultòriques i pictòriques, de les quals actualment només se n’exposen 70, amb caràcter semipermanent. Això és degut al fet que el centre no està obert al públic general durant tota la setmana, sinó únicament els divendres, dissabtes i diumenges.

És una exposició de característiques úniques i molt interessant, ja que no és simplement una mostra d’art contemporani i pintura catalana, sinó que conté una amplitud artística considerable. S’hi poden trobar obres de Joan Miró, Antoni Tàpies, Pablo Picasso, Antonio Saura, Eduardo Chillida, Miquel Barceló, Marià Fortuny i Josep Llimona, entre d’altres artistes de gran renom.

També hi ha representació d’art africà i oriental, així com antiguitats egípcies, gregues i romanes, que fan les delícies del visitant entusiasta d’aquestes manifestacions artístiques, tan diverses com originals. L’exposició està distribuïda en una part temporal i una altra de permanent, amb una museografia de gran encert i elegància. Dins l’edifici també es pot contemplar el que fou l’antic molí de la plaça Major, o de Cal Moliner, un element que aporta encara més singularitat a aquest espai cultural.

• Jordi Gimferrer i Garriga

Jordi Gimferrer i Garriga

Jordi Gimferrer i Garriga va néixer a Banyoles el 17 de març de 1933. Tot i ésser llicenciat en Ciències Químiques, les seves dues grans passions han estat sempre l’art i l’escriptura. A Barcelona formà part del grup avantguardista Cicle d’Art d’Avui, vinculat al Cercle Artístic de Sant Lluc, i a Banyoles fou un dels fundadors del grup Presència-63, alhora que participà en diverses iniciatives culturals banyolines, entre elles la Llotja del Tint i el Club XX.

Durant anys va escriure la secció d’art de la Revista de Banyoles i va col·laborar en publicacions com Presència, Canigó, Recull o Papers d’Art. També va escriure sobre artistes i va presentar catàlegs d’autors com Tàpies, Brossa, Ràfols-Casamada, Miró, Saura, Cuixart, Tharrats, Àngel Planells o Benet Costa. Un detall que explica molt bé la seva relació amb l’art contemporani és que va conèixer personalment diversos dels artistes que, posteriorment, entrarien a formar part de la seva col·lecció.

La col·lecció no es va formar a partir d’una gran adquisició o d’una herència, sinó al llarg de més de seixanta anys de recerca personal. Gimferrer va començar a interessar-se seriosament pel col·leccionisme quan estudiava Química a Barcelona. Visitava habitualment museus i galeries i va establir amistat amb galeristes que treballaven amb artistes com Picasso, Miró i Tàpies, els quals el van orientar en les seves primeres adquisicions.

La seva activitat professional també li va permetre ampliar extraordinàriament els seus horitzons, ja que, quan treballava en la indústria tèxtil, viatjava sovint per motius professionals. Aquests viatges li van permetre adquirir peces d’art africà, oriental i d’altres cultures, un conjunt de manifestacions artístiques diverses que avui, en part, ja es poden visitar en el nou espai museístic de Banyoles, batejat com a Centre d’Art de Banyoles.

+ Informació:

EXPOSICIÓ DE PESSEBRES

Exposició a l'interior de l'església del Monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles		Imatge parcial d'un pessebre, on es pot visualitzar el gran treball minuciós i detallat del seu acabat

Cal esmentar, en primer lloc, que l’Exposició de Pessebres de Banyoles no disposa d’una ubicació fixa durant tot l’any i, per tant, aquestes meravelles en miniatura, elaborades amb gran cura i dedicació fins a l’últim detall, no es poden admirar de manera permanent, ja que no es disposa de cap local destinat exclusivament a l’exposició.

Tanmateix, anualment, en l’entorn i el marc interior de l’església del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles, s’hi presenta una extensa exposició de pessebres i diorames, així com d’altres elements i representacions relacionats amb les festes nadalenques.

L’Associació de Pessebristes de Banyoles és una entitat de gran activitat vinculada a tot el món del pessebrisme, que no únicament presenta, periòdicament i coincidint amb les dates nadalenques, una gran mostra representativa d’aquest art tan tradicional català a la seva ciutat natal, sinó que va una mica és enllà.

Aquesta ampliació de les seves activitats, fou el puntal per tal de traslladat el seu dinamisme a altres indrets poblacionals, amb la voluntat que la seva il·lusió i el seu treball no quedin circumscrits únicament a Banyoles, sinó que en puguin gaudir moltes més persones, en altres indrets de la geografia gironina i més enllà.

Aquestes altres contrades han estat escenari de mostres i exposicions, tant en altres municipis gironins com a la Catalunya Nord. Altrament, l’associació tampoc limita la seva activitat a les exposicions i mostres, sinó que la fa extensiva a altres iniciatives vinculades amb aquest món, com ara concursos, jocs de fragments de pessebre, presència a les escoles i, sobretot, una escola de formació de pessebristes. Aquesta darrera iniciativa els proporciona una clara visió de futur i continuïtat, un element fonamental perquè una tradició tan arrelada al país no es perdi ni un bocí.

+ Informació: